Vicenç Navarro.
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
Tinc gran respecte pel periodista Iñaki
Gabilondo i per la seva gran professionalitat. El considero un dels
millors periodistes d'Espanya. Ara bé, discrepo dels seus comentaris
fets el 17 de setembre arran de la manifestació independentista que va
tenir lloc a Barcelona l'11 de setembre (el dia nacional de Catalunya).
Les seves observacions van indicar (amb tot el respecte que caracteritza
sempre l'exposició dels seus arguments) que la nova situació creada per
l'enorme grandària de tal manifestació exigia un posicionament clar del
partit governant a Catalunya, CiU, així com d'altres partits definits
fins avui com nacionalistes o catalanistes, sobre els seus objectius
polítics per a Catalunya, criticant una certa ambigüitat sobre aquests
objectius per part d’aquestes formacions polítiques, ambigüitat notòria,
segons ell, en els últims anys. Com que aquesta exigència de claredat
és bastant generalitzada en cercles mediàtics, acadèmics i polítics
espanyols (i molt en particular, madrilenys) em veig en la necessitat de
respondre-li, no sense abans agrair-li que hagi definit la situació
actual en què es troben aquestes opcions polítiques com a resultat d'una
ambivalència. Altres de diferent tarannà que Gabilondo han parlat, no
tant d'ambigüitat, sinó de manipulació, presentant aquests partits com a
independentistes ocults que han anat canviant la presentació dels seus
arguments depenent del moment i període en què es trobaven. La famosa
frase que "els nacionalistes/catalanistes mai estaran satisfets, se'ls
doni el que se'ls doni" recull aquesta percepció que els nacionalistes o
catalanistes sempre volen, en realitat, arribar a la independència, i
tota la resta és una mera estratègia de passos en aquest sentit.
Aquest tipus d'arguments ignora, tanmateix, que la gran majoria de
persones que estan a favor de la independència avui a Catalunya no ho
estaven fa només uns anys. Tinc moltíssims amics aquí a Catalunya que,
no havent sentit mai el desig de tenir un estat propi, separant-se
d'Espanya, avui ho desitgen. Una de les majors causes que això passi no
es troba a Catalunya sinó a Madrid i a Espanya. En contra del que adduïa
un recent article a ‘El País’ ("La lucha final de la burguesía
catalana", de José Luis Álvarez, 21.08.12), en el qual es criticava
l'establishment espanyol per haver estat massa passiu davant del que
l'autor definia gairebé com a vel•leïtats del nacionalisme o
catalanisme, l'enorme creixement de l'independentisme s'explica, en gran
part, pel comportament de l'establishment espanyol (centrat
primordialment a Madrid), sent el seu eix principal l'aparell de l'Estat
central i també els majors mitjans d'informació basats en el que
s'anomena la capital d'Espanya.
El rebuig a la plurinacionalitat d'Espanya
La manca de reconeixement de tal plurinacionalitat de l'Estat espanyol
existent en aquest establishment ha estat l'arrel del problema. Només
per un moment, durant la II República, va semblar que s'obria una
possibilitat, que va desaparèixer completament durant la dictadura
feixista que va imposar un nacionalisme espanyol (castellà) extrem que,
basat en una concepció jacobina de l'Estat espanyol, va ofegar i va
asfixiar qualsevol altra visió d'Espanya. La Transició inmodèlica (que
es va realitzar en termes molt desequilibrats entre unes dretes –hereves
del franquisme– que controlaven els aparells de l'Estat i unes
esquerres –que van liderar les forces democràtiques– que acabaven de
sortir de la clandestinitat) va permetre més espais a les forces
nacionalistes/catalanistes, però sense reconèixer la plurinacionalitat
d'Espanya. En realitat, l'Estat de les autonomies (amb el ‘café para
todos’) era una manera de negar aquesta plurinacionalitat. Referir-se
als acords que van tenir lloc llavors com a font de les exigències per
tal que es respectin les regles, sense tenir en compte l'enorme
desequilibri de forces que hi havia en aquell moment (com feia Santos
Juliá en el seu article de diumenge passat a ‘El País’ o com fa el
Monarca en la seva carta oberta als espanyols), és permetre que aquell
desequilibri es mantingui.
Aquest Estat de les autonomies abocarà inevitablement a la disgregació i
trencament d'Espanya, com alguns hem anat subratllant (veure el meu
llibre ‘Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. Sobre lo que no
es habla en nuestro país’). Si cada demanda de Catalunya s'ha de traduir
en disset demandes iguals, Espanya deixarà d'existir ja que Espanya no
pot ser la suma de disset Catalunyes. Espanya no aguanta la suma de
disset nacions amb històries, cultures i idiomes diferents.
La manca de resolució d'aquesta articulació Catalunya-Espanya a
l'Espanya de les Autonomies va fer que sorgís la demanda d'un projecte
federal asimètric que reconegués, dins d'Espanya, l'especificitat de la
nació catalana. Va ser en aquesta via que, juntament amb altres
alternatives, va sorgir l'Estatut de Catalunya que va ser aprovat pel
Parlament Català, per les Corts Espanyoles i ratificat per la població
catalana. I tot i això, el Tribunal Constitucional, part de l'aparell de
l'Estat, va vetar precisament alguns dels components més estimats pels
moviments que havien generat la necessitat d'establir l'Estatut. I la
maldestra resposta del govern Zapatero, definint tal veto com un element
menor de l'Estatut, va contribuir a ampliar l'enuig de grans sectors de
la població catalana. Més i més persones a Catalunya van començar a
pensar que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer. Alguns ferms
seguidors del federalisme asimètric van abandonar aquest projecte, sota
la constatació que no hi havia possibilitats ni complicitats a Espanya
per desenvolupar-lo. I es van convertir en independentistes.
L'explosió de l'independentisme
Però, per què ha arribat ara l'independentisme al nivell que ha assolit?
I la resposta és la crisi. Avui, la crisi està afectant molt
dolorosament el benestar de la població. I la gran habilitat política de
la coalició nacionalista governant a Catalunya, CiU, ha consistit a
atribuir aquestes dificultats al famós "espoli espanyol". Segons aquest
argument, l'aportació no voluntària de Catalunya a Espanya és equivalent
al 8% del PIB de Catalunya. La demanda d'un pacte fiscal, amb un
sistema semblant al concert basc, és una lògica resposta a aquesta
situació, en el cas que el projecte desitjat fora mantenir-se a Espanya.
Tal Pacte Fiscal implicaria un canvi en la gestió dels impostos i la
seva distribució. Exigiria que fos l'Estat català (com a part de l'Estat
espanyol) qui recollís els impostos i qui negociés amb l'Estat central
els fons per al pagament dels serveis comuns i el component de
solidaritat que, per cert, ningú qüestionava (almenys fins ara).
Però aquesta demanda es veu irrealitzable a Espanya, governada per
l'establishment espanyol basat a Madrid. I el punt final d'aquesta
frustració ha estat la victòria per gran majoria del PP, el partit que
es va oposar a l'Estatut amb més intensitat. Tal partit, hereu del
franquisme, mostra la major hostilitat a l'especificitat catalana i al
reconeixement de Catalunya com una nació. L'últim detall, entre molts
altres, és que tal govern no va sancionar a un militar que fa uns dies
demanava, una vegada més, la invasió militar de Catalunya. El
comportament del govern PP i de la "caverna" que l'envolta és el major
fabricant d'independentistes a Catalunya. Els mitjans públics de la
Generalitat, tant Catalunya Ràdio com TV3, instrumentalitzats
abusivament pel govern Mas (recordant els pitjors moments del
pujolisme), constantment identifiquen la ultradreta, el PP, amb Espanya,
forçant una imatge falsa que el PSOE i el PP són el mateix. Autors de
la "caverna" apareixen o són citats molt més freqüentment en aquests
mitjans que autors espanyols d'esquerra federalistes, o fins i tot
polítics espanyols coneguts que donen suport al dret d'autodeterminació
de Catalunya.
La paradoxal situació a Catalunya
Resultat d'aquesta situació, inclòs el control de la majoria de mitjans a
Catalunya per part de les dretes nacionalistes, ens trobem amb la
situació gairebé única a Europa que un dels governs que ha anat imposant
més mesures d'austeritat a la seva població (cap d'elles existents en
el seu programa electoral) gaudeix d'un ampli suport electoral a
Catalunya sense que la crisi i la posada en marxa d'aquestes polítiques
hagin afectat la seva popularitat. La gran astúcia política del partit
governant, CiU, ha estat presentar la necessitat d'aplicar aquestes
mesures com a conseqüència de “l’espoli” de Catalunya per part
d'Espanya. Per això ha intentat canalitzar, amb l'ajuda dels seus
mitjans, tal enuig cap l’establishment espanyol basat a Madrid,
definint-lo com a Espanya.
En aquest argument s'oblida que el dèficit de despesa pública
(incloent-hi la despesa pública social) de Catalunya és més gran que el
dèficit fiscal (que existeix i s’ha d'eliminar). I també s'oblida que el
País Basc, amb un sistema fiscal semblant al que el govern CiU vol, té
també problemes greus, amb una crisi profunda. En realitat, la despesa
pública social per habitant al País Basc és molt menor del que li
correspondria pel nivell de desenvolupament econòmic que té, i això com a
resultat d'haver estat governat per les dretes en la majoria del
període democràtic. Tenir una Catalunya independent no és garantia que
Catalunya elimini el seu enorme dèficit de despesa pública social. En
realitat, alguns dels economistes més visibles en l'esfera
independentista (incloent-hi l'economista ‘oficial’ de TV3, que en les
seves anomenades "lliçons d'economia" en tal mitjà adoctrina la població
catalana amb seu dogma neoliberal) són ultraliberals que eliminarien
gran part dels serveis públics, com sanitat i educació, accentuant
encara més el deteriorament dels serveis públics viscut sota el mandat
de CiU.
L'espoli no és l'única causa del dèficit social de Catalunya
En realitat, tal com he assenyalat en un altre article ("Expolio
nacional o expolio social" Público 13.11.11) el gran dèficit social de
Catalunya s'ha accentuat encara més com a resultat de l'aliança de CiU
amb el PP (que va ser el partit que es va oposar més a l'Estatut) en les
polítiques fiscals regressives, en la reducció dels impostos que graven
les rendes del capital i rendes superiors, i en la privatització de
serveis públics, a més d'altres polítiques de clara orientació
neoliberal. I tots dos, tant CiU com el PP, han fet el contrari del que
van prometre. Van dir mil vegades durant la campanya electoral que no
retallarien en els serveis públics com sanitat i educació, on han
retallat més. Tots dos estan seguint polítiques per les quals no hi ha
cap mandat popular. Per això la demanda d'un referèndum sobre si la
ciutadania aprova aquestes polítiques d'austeritat és tan aplicable al
govern PP com al govern CiU.
El president Mas ha subratllat que, si el poble català votés a favor de
la independència en un referèndum, les autoritats públiques
representatives espanyoles, per mera coherència democràtica, haurien
acceptar i permetre el seu desenvolupament. Però la selectivitat a la
exigida coherència i la seva falta de credibilitat apareix clarament
quan el mateix president fa el contrari del que el poble català va
votar, desmuntant, com ho està fent, l'Estat del Benestar català. En
sanitat, per exemple, les polítiques de la Generalitat estan polaritzant
encara més la sanitat a Catalunya, afavorint la sanitat privada (que
serveix predominantment les rendes de més ingressos) a costa de la
sanitat pública (que serveix les classes populars). I tot això sota el
lideratge del conseller de Salut (que era el cap de la patronal
hospitalària privada) transformant un servei universal en un servei
assistencial, justificant aquestes polítiques sota el lema que no hi ha
altra alternativa, perquè Madrid (Espanya) ens força a fer-ho i així ens
ho mana.
De la mateixa manera que el president Rajoy està desmantellant l'Espanya
social sota l'excusa que és el que li exigeix Brussel•les, el govern
Mas també assenyala que ho ha de fer perquè així l'hi demana Madrid. En
ambdós casos estem veient l'externalització de responsabilitats. A
Espanya, Brussel·les es presenta com al problema. A Catalunya, Madrid és
el problema. I encara que en totes dues hi ha un component que sí es
correspon a la realitat, és només un component i no ho és tot, perquè,
ni abans que hi hagués l'euro ni ara amb l'euro, Brussel•les i Madrid
han estat els majors determinants del subdesenvolupament social de
Catalunya i d'Espanya (veure el meu llibre ‘El subdesarrollo social de
España. Causas y Consecuencias’). Les relacions de poder de classe
juguen el paper determinant tant a Catalunya com a Espanya. L'aliança de
classes, entre les classes dominants a Espanya i a Catalunya
(terminologia mai utilitzada en els mitjans per considerar-la
interessadament com antiquada), és la causa més gran de l’endarreriment
social d'ambdues, i les dades així ho mostren. Els països que tenen
menys despesa social per habitant són aquells on les classes
conservadores han estat més dominants sobre els aparells dels seus
estats. I així passa tant a Catalunya com a Espanya, com ho mostra que
en la gran majoria de lleis i pressupostos d'austeritat que han afectat
negativament el benestar de la població (tant a Catalunya com a
Espanya), el PP i CiU han votat junts ( tant al Parlament de Catalunya
com a les Corts Espanyoles). Això és el que està passant a Catalunya i a
Espanya, cosa de la qual no es parla en els mitjans de major difusió ni
a Catalunya ni a Espanya.
Seria un gran error que les esquerres permetessin que les dretes
catalanes i espanyoles protagonitzin el desenvolupament dels fets durant
aquest període. Les esquerres catalanes no poden deixar que el govern
CiU lideri el procés de defensa de Catalunya quan les seves polítiques
públiques han estat danyant d'una manera tan accentuada el benestar del
poble català. Les manifestacions identitàries i les socials han de
confluir en una protesta generalitzada cap al que està passant, no només
a Espanya, sinó també a Catalunya. I l'esquerra espanyola necessita
acceptar que la Constitució, fruit d'un desequilibri en el moment de la
seva aprovació, no és un document sagrat. S'ha de canviar afavorint que
la plurinacionalitat d'Espanya es reflecteixi en el fet que cada nació
dins d'aquest Estat pugui expressar-se i determinar el seu futur.
Nudos del paisaje tras la manipulación nacionalista
rebelion.org
Hoy empieza el curso
escolar en Catalunya. Los alumnos y alumnas de ciclos formativos de
grado superior pagarán unos 400 euros de matrícula. Nunca hasta ahora.
Si no ando errado, es la única –o una de las pocas- comunidades de “la
pell de brau” (Espriu) donde esta nueva tasa impositiva que afecta
básicamente a las familias trabajadoras se ha impuesto este curso. La
ratio de los cursos de ESO ha subido a 36 alumnos. Las horas lectivas –y
no lectivas- del profesorado de primaria y secundaria se han vuelto a
incrementar. Unos 3.000 enseñantes han sido
despedidos.
La inversión en educación en Catalunya en 2009, el último dato
conocido, se situaba en el 3,24% de su PIB (el porcentaje óptimo es del
5%). Se han congelado los grupos de ciclos formativos por los que,
supuestamente, se apuesta. Se han reducido las becas de comedor. Podemos
seguir. Pero acaso no es necesario. Todo ello, para que no quede atisbo
de duda, es responsabilidad del gobierno conservador-nacionalista
catalán. No de “Madrid” como ellos suelen decir.
Ocho séptimos de lo
mismo podría señalarse en el ámbito de la sanidad. Su conseller, un ex
jefe de la patronal del sector, ha negado (sin rectificación posterior)
que la salud sea un derecho ciudadano. Es una de sus grandes hazañas
(anti)sociales.
Otro conseller, el de economía, Mas-Colell, uno
que proviene de la izquierda antifranquista, lanzó en su día proclamas
en distinguidos Círculos de Economía aconsejando a los empresarios
“emprendedores” que aprovecharan el mal momento del espacio público
–que, según sus palabras y las de su colega madrileño Boada, se expande
como los gases- para hacerse con todo, para privatizarlo todo. Es el
lema central de su cosmovisión ultraliberal.
En otros nudos del
muy demediado Estado de bienestar catalán las cosas no son mejores.
Siguen pendiente de abono los ingresos del mes de julio a residencias,
fundaciones y otros servicios sociales básicos y el conseller del ramo
ha declarado recientemente, antes de esta última Diada, que no era
seguro el abono al 100% de las transferencias de septiembre.
En
un ámbito más general, tras el sonado fracaso de Eurovegas, una de las
apuestas que retratan a las claras las estrategias de país de un clase
dominante que dice amar por encima de todo a Cataluña, se ha impuesto
otra opción que abona la misma senda de infamia, negocios de ladrillo y
servilismo: Barcelona World, una opción que encabeza, con la
aquiescencia de la Caixa, uno de los empresarios, Bañuelos, más
representativos de la época de la burbuja inmobiliaria y sus
insoportables alrededores. Que sea un empresario pepero-blavero les
importa un bledo inmaduro. ¡Los negocios son los negocios! Otro de sus
lemas preferidos.
Los Millet, los Prenafeta, los Oriol Pujol,
las cuentas de Unió Democrática et alteri, son parte –una parte tan
sólo- del paisaje de corrupción generalizada entre las élites
catalanistas que dicen amar el país (que de hecho consideran suyo, de
las 400 familias de las que habló Millet) todos los días y gran parte de
sus noches.
Por si fuera necesario añadir algo más, la
política fiscal del gobierno ultraliberal de la Generalitat defiende
como pocas los intereses de las clases sociales más privilegiadas y el
fraude fiscal alcanza aquí valores insoportables. Pagan (en su lenguaje)
los asalariados y los tontos.
Nada de eso –o muy poco- estuvo
presente en el grueso de la concentración principal de la Diada de este
11 de setiembre. Por descontado: ninguna referencia al 11 de septiembre
chileno ni a acontecimientos similares. La solidaridad no es marca de
esta casa. No son estos los valores que mueven este mundo.
La
narrativa nacionalista –machaconamente abonada desde diferentes medios
de (des)información e inculcación político-cultural (TV3: 35 minutos de
publicidad independentista; 8TV: una servil entrevista de don Josep
Cuní, cada día más a la derecha, a Francesc Homs, el portavoz del
gobierno, el que llamó macarra a Montoro)- tuvo como eje central la idea
que subyacía al lema que abría la manifestación: “Cataluña un nuevo
Estado de Europa” y, como idea complementaria, lo que CiU pretende
negociar: más dinero, otra política fiscal, y más poder para sus
seguidores y las clases sociales que tan fielmente representan. Luego
está el horizonte de 2014 y la amenaza, formulada por Mas a la BBC ayer
noche, que si no se les escucha “el camino de la libertad se abre para
Catalunya”.
¿Y los valores de izquierda? ¿Uno tan sólo, dos a
lo más? En el limbo de los justos, donde residen las almas bellas. ¿Por
qué? Intento responder en notas posteriores.
Mientras tanto (no
afirmo ni deseo abonar un sendero de estas características), si el
gobierno central y el partido que le da vida y aliento (con el que por
cierto, y como es sabido, CiU se ha entendido a la perfección centenares
de veces en numerosos asuntos antiobreros y antipopulares), se comporta
respecto a la manifestación ciudadana de la Diada de manera similar a
como el gobierno Mas de los mejores privatizadores se ha comportado
antes las justas reclamaciones de decenas de miles y miles de
manifestantes en numerosas protestas (sumados: en número mayor que los
manifestantes de ayer), la respuesta está cantada: silencio, golpes en
la mesa, un que les den (o expresión similar) y más leña al moño. Más o
menos, lo que hace semana tras semana el gobierno conservador catalán.
Se les pagaría -¡Dios no lo quiera!- con su misma moneda.
Por lo demás, y como era previsible, la ultraderecha españolista (El Mundo
según me cuentan) agita tempestades que, por supuesto, suenan muy bien a
los oídos nacionalistas catalanes. Su interesada conclusión, la que han
ido abonando a lo largo de décadas, puede resumirse así: España =
Queipo del Llano. Ni que decir tiene que el republicanismo democrático
de Lluís Companys lo han ubicado, unos y otros, también los de aquí
desde luego, en el archivo de los trastos inútiles. Para ellos, “España”
(también la de Machado, la de García Lorca, la republicana, la de
Negrín, la antifranquista incluso) siempre huele mal y la Catalunya de
los negocios desalmados, la explotación, el servilismo al Imperio y las
desigualdades sociales crecientes es como un postre exquisito de Ferran
Adrià, uno de los prohombres catalanes que, por cierto, quería
instalarse en el complejo Eurovegas de mister Adelson.
