En la mort de l'heterodòxia
Desapareixen els poetes Xavier Sabater i Leopoldo M. Panero, pioners de la poesia més transgressora
Ahir va ser un dia negre per a la poesia, més encara perquè Xavier
Sabater (Barcelona, 1953) i Leopoldo María Panero (Madrid, 1948)
representaven la vessant més romàntica i transgressora d'una disciplina
que exigeix sovint la vida. Tots dos van ser poetes a vida o mort, sense
succedanis ni acadèmies. Eren la poesia.
Poeta des de la joventut
Com
explicava en un dels seus poemes de la primera època, Xavier Sabater va
néixer en un taxi i va morir també acompanyat de la seva mare, Emília,
amb qui va viure els últims anys de la seva vida. Forjat en l'ambient
més transgressor i de carrer del final de la dictadura, Sabater va ser
un trencador des de la joventut, un poeta beatnik, que alguns vam
descobrir com si fos el nostre Jack Kerouac, un home capaç d'enrolar-se
en els vaixells que feien el mar del Nord, de perdre's per l'Àfrica i
de viure aventures fins a esdevenir un mite de l'underground barceloní, forjador de revistes i editorials com La Cloaca, Warietees i Sedicions, introductor del punk a
Barcelona al bar Orfeo Negro, impulsor de la polipoesia, la poesia
fonètica i el col·lectiu la Papa, que va obrir les portes a infinitat de
poetes, que s'identificaven amb la seva manera de viure al marge, sense
cap altra norma que la poesia en el sentit més lliure de la paraula.
Fa pocs mesos havia publicat el seu últim llibre, Versos adversos, al nou segell d'Amàlia Sanchis, però la seva obra arrenca dels primers anys setanta, quan apareix en revistes com La muerte de Narciso. Són títols de referència Poesias bajo tierra (1973), Oscuros silencios de bronce (1978) i el celebrat Saba-Sanyo-Casio (1992), que va recitar al llarg dels anys amb el seu peculiar estil i dicció, combinant el castellà i el català. Precisament sortirà pòstumament una antologia de la seva obra en català, amb l'explosiu Poema d'anar a la merda, que també era un dels habituals en les seves lectures públiques.
Si Xavier Sabater feia dies que havia patit una aturada multiorgànica a l'Hospital de Sant Pau, la coincidència ha fet que un altre dels grans poetes, del segle XX, Leopoldo María Panero patís la mateixa situació en un hospital de Gran Canària, on l'havien traslladat des del centre psiquiàtric en què havia passat els últims anys.
Fa pocs mesos havia publicat el seu últim llibre, Versos adversos, al nou segell d'Amàlia Sanchis, però la seva obra arrenca dels primers anys setanta, quan apareix en revistes com La muerte de Narciso. Són títols de referència Poesias bajo tierra (1973), Oscuros silencios de bronce (1978) i el celebrat Saba-Sanyo-Casio (1992), que va recitar al llarg dels anys amb el seu peculiar estil i dicció, combinant el castellà i el català. Precisament sortirà pòstumament una antologia de la seva obra en català, amb l'explosiu Poema d'anar a la merda, que també era un dels habituals en les seves lectures públiques.
Si Xavier Sabater feia dies que havia patit una aturada multiorgànica a l'Hospital de Sant Pau, la coincidència ha fet que un altre dels grans poetes, del segle XX, Leopoldo María Panero patís la mateixa situació en un hospital de Gran Canària, on l'havien traslladat des del centre psiquiàtric en què havia passat els últims anys.
Des del 1984, quan van
morir el mateix dia Joan Vinyoli i Vicente Aleixandre, no s'havia
produït una jornada tan nefasta per a la literatura.
"Domingo de poetas y cantautores",
una de sus últimas actuaciones, el pasado
Domingo 9 de Septiembre de 2012.
Domingo 9 de Septiembre de 2012.
"Crisis", "¡Caña, caña, caña!", "Saba, sanyo, casio",
"Poema d'anar a la merda" ...
"Poema d'anar a la merda" ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gracias. Ya le llamaremos.