La exclusiva Ciu_world'2012 de Jordi Lavanda Puig
Numerosas sucursales de La Caixa permanecerán esta noche abiertas, para facilitar a los usuarios catalanes que puedan ultimar sus compras para la Diada, especialmente en cuanto a Estelades se refiere. Además, las oficinas dispondrán, junto a las oficiales de 1918 (estrella blanca sobre triángulo azul) y socialista-marxista del PSAN (estrella roja sobre fondo amarillo), de la Ciu_world'2012 de Jordi Lavanda Puig, que sustituye la tradicional estrella por el logo de La Caixa, y enmarca la sonrisa del logo de Ciu en el mismo triángulo azul de la primera, anticipando la felicidad del pueblo catalán liberado del lastre que supone el deficitario y retrógrado estado español, y alzándose cada vez más de la mano de los políticos catalanes que tan lejos han llevado ya a este pueblo, singularmente llamado al más alto liderazgo de los estrellados y azules y neoliberales cielos europeos.
Jordi Lavanda Puig, nacido en Paraguay pero catalán desde los 3 años, se ha convertido en un símbolo de la cultura “fashion” y boom del diseño; además de publicar en importantes periódicos y revistas internacionales, trabaja asiduamente en las campañas comerciales de importantes compañías multinacionales de diferentes sectores.
En la Ciu_world'2012, que Jordi Lavanda Puig ha diseñado de manera exclusiva y con edición limitada, el diseñador plasma su sello personal de reconocido prestigio.
Listado de oficinas de La Caixa abiertas esta noche
La Caixa abrirá esta noche para que nadie se quede sin su estelada por José Icaria se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.
Vicenç Navarro.
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu FabraTinc gran respecte pel periodista Iñaki Gabilondo i per la seva gran professionalitat. El considero un dels millors periodistes d'Espanya. Ara bé, discrepo dels seus comentaris fets el 17 de setembre arran de la manifestació independentista que va tenir lloc a Barcelona l'11 de setembre (el dia nacional de Catalunya). Les seves observacions van indicar (amb tot el respecte que caracteritza sempre l'exposició dels seus arguments) que la nova situació creada per l'enorme grandària de tal manifestació exigia un posicionament clar del partit governant a Catalunya, CiU, així com d'altres partits definits fins avui com nacionalistes o catalanistes, sobre els seus objectius polítics per a Catalunya, criticant una certa ambigüitat sobre aquests objectius per part d’aquestes formacions polítiques, ambigüitat notòria, segons ell, en els últims anys. Com que aquesta exigència de claredat és bastant generalitzada en cercles mediàtics, acadèmics i polítics espanyols (i molt en particular, madrilenys) em veig en la necessitat de respondre-li, no sense abans agrair-li que hagi definit la situació actual en què es troben aquestes opcions polítiques com a resultat d'una ambivalència. Altres de diferent tarannà que Gabilondo han parlat, no tant d'ambigüitat, sinó de manipulació, presentant aquests partits com a independentistes ocults que han anat canviant la presentació dels seus arguments depenent del moment i període en què es trobaven. La famosa frase que "els nacionalistes/catalanistes mai estaran satisfets, se'ls doni el que se'ls doni" recull aquesta percepció que els nacionalistes o catalanistes sempre volen, en realitat, arribar a la independència, i tota la resta és una mera estratègia de passos en aquest sentit.
Aquest tipus d'arguments ignora, tanmateix, que la gran majoria de persones que estan a favor de la independència avui a Catalunya no ho estaven fa només uns anys. Tinc moltíssims amics aquí a Catalunya que, no havent sentit mai el desig de tenir un estat propi, separant-se d'Espanya, avui ho desitgen. Una de les majors causes que això passi no es troba a Catalunya sinó a Madrid i a Espanya. En contra del que adduïa un recent article a ‘El País’ ("La lucha final de la burguesía catalana", de José Luis Álvarez, 21.08.12), en el qual es criticava l'establishment espanyol per haver estat massa passiu davant del que l'autor definia gairebé com a vel•leïtats del nacionalisme o catalanisme, l'enorme creixement de l'independentisme s'explica, en gran part, pel comportament de l'establishment espanyol (centrat primordialment a Madrid), sent el seu eix principal l'aparell de l'Estat central i també els majors mitjans d'informació basats en el que s'anomena la capital d'Espanya.
El rebuig a la plurinacionalitat d'Espanya
La manca de reconeixement de tal plurinacionalitat de l'Estat espanyol existent en aquest establishment ha estat l'arrel del problema. Només per un moment, durant la II República, va semblar que s'obria una possibilitat, que va desaparèixer completament durant la dictadura feixista que va imposar un nacionalisme espanyol (castellà) extrem que, basat en una concepció jacobina de l'Estat espanyol, va ofegar i va asfixiar qualsevol altra visió d'Espanya. La Transició inmodèlica (que es va realitzar en termes molt desequilibrats entre unes dretes –hereves del franquisme– que controlaven els aparells de l'Estat i unes esquerres –que van liderar les forces democràtiques– que acabaven de sortir de la clandestinitat) va permetre més espais a les forces nacionalistes/catalanistes, però sense reconèixer la plurinacionalitat d'Espanya. En realitat, l'Estat de les autonomies (amb el ‘café para todos’) era una manera de negar aquesta plurinacionalitat. Referir-se als acords que van tenir lloc llavors com a font de les exigències per tal que es respectin les regles, sense tenir en compte l'enorme desequilibri de forces que hi havia en aquell moment (com feia Santos Juliá en el seu article de diumenge passat a ‘El País’ o com fa el Monarca en la seva carta oberta als espanyols), és permetre que aquell desequilibri es mantingui.
Aquest Estat de les autonomies abocarà inevitablement a la disgregació i trencament d'Espanya, com alguns hem anat subratllant (veure el meu llibre ‘Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. Sobre lo que no es habla en nuestro país’). Si cada demanda de Catalunya s'ha de traduir en disset demandes iguals, Espanya deixarà d'existir ja que Espanya no pot ser la suma de disset Catalunyes. Espanya no aguanta la suma de disset nacions amb històries, cultures i idiomes diferents.
La manca de resolució d'aquesta articulació Catalunya-Espanya a l'Espanya de les Autonomies va fer que sorgís la demanda d'un projecte federal asimètric que reconegués, dins d'Espanya, l'especificitat de la nació catalana. Va ser en aquesta via que, juntament amb altres alternatives, va sorgir l'Estatut de Catalunya que va ser aprovat pel Parlament Català, per les Corts Espanyoles i ratificat per la població catalana. I tot i això, el Tribunal Constitucional, part de l'aparell de l'Estat, va vetar precisament alguns dels components més estimats pels moviments que havien generat la necessitat d'establir l'Estatut. I la maldestra resposta del govern Zapatero, definint tal veto com un element menor de l'Estatut, va contribuir a ampliar l'enuig de grans sectors de la població catalana. Més i més persones a Catalunya van començar a pensar que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer. Alguns ferms seguidors del federalisme asimètric van abandonar aquest projecte, sota la constatació que no hi havia possibilitats ni complicitats a Espanya per desenvolupar-lo. I es van convertir en independentistes.
L'explosió de l'independentisme
Però, per què ha arribat ara l'independentisme al nivell que ha assolit? I la resposta és la crisi. Avui, la crisi està afectant molt dolorosament el benestar de la població. I la gran habilitat política de la coalició nacionalista governant a Catalunya, CiU, ha consistit a atribuir aquestes dificultats al famós "espoli espanyol". Segons aquest argument, l'aportació no voluntària de Catalunya a Espanya és equivalent al 8% del PIB de Catalunya. La demanda d'un pacte fiscal, amb un sistema semblant al concert basc, és una lògica resposta a aquesta situació, en el cas que el projecte desitjat fora mantenir-se a Espanya. Tal Pacte Fiscal implicaria un canvi en la gestió dels impostos i la seva distribució. Exigiria que fos l'Estat català (com a part de l'Estat espanyol) qui recollís els impostos i qui negociés amb l'Estat central els fons per al pagament dels serveis comuns i el component de solidaritat que, per cert, ningú qüestionava (almenys fins ara).
Però aquesta demanda es veu irrealitzable a Espanya, governada per l'establishment espanyol basat a Madrid. I el punt final d'aquesta frustració ha estat la victòria per gran majoria del PP, el partit que es va oposar a l'Estatut amb més intensitat. Tal partit, hereu del franquisme, mostra la major hostilitat a l'especificitat catalana i al reconeixement de Catalunya com una nació. L'últim detall, entre molts altres, és que tal govern no va sancionar a un militar que fa uns dies demanava, una vegada més, la invasió militar de Catalunya. El comportament del govern PP i de la "caverna" que l'envolta és el major fabricant d'independentistes a Catalunya. Els mitjans públics de la Generalitat, tant Catalunya Ràdio com TV3, instrumentalitzats abusivament pel govern Mas (recordant els pitjors moments del pujolisme), constantment identifiquen la ultradreta, el PP, amb Espanya, forçant una imatge falsa que el PSOE i el PP són el mateix. Autors de la "caverna" apareixen o són citats molt més freqüentment en aquests mitjans que autors espanyols d'esquerra federalistes, o fins i tot polítics espanyols coneguts que donen suport al dret d'autodeterminació de Catalunya.
La paradoxal situació a Catalunya
Resultat d'aquesta situació, inclòs el control de la majoria de mitjans a Catalunya per part de les dretes nacionalistes, ens trobem amb la situació gairebé única a Europa que un dels governs que ha anat imposant més mesures d'austeritat a la seva població (cap d'elles existents en el seu programa electoral) gaudeix d'un ampli suport electoral a Catalunya sense que la crisi i la posada en marxa d'aquestes polítiques hagin afectat la seva popularitat. La gran astúcia política del partit governant, CiU, ha estat presentar la necessitat d'aplicar aquestes mesures com a conseqüència de “l’espoli” de Catalunya per part d'Espanya. Per això ha intentat canalitzar, amb l'ajuda dels seus mitjans, tal enuig cap l’establishment espanyol basat a Madrid, definint-lo com a Espanya.
En aquest argument s'oblida que el dèficit de despesa pública (incloent-hi la despesa pública social) de Catalunya és més gran que el dèficit fiscal (que existeix i s’ha d'eliminar). I també s'oblida que el País Basc, amb un sistema fiscal semblant al que el govern CiU vol, té també problemes greus, amb una crisi profunda. En realitat, la despesa pública social per habitant al País Basc és molt menor del que li correspondria pel nivell de desenvolupament econòmic que té, i això com a resultat d'haver estat governat per les dretes en la majoria del període democràtic. Tenir una Catalunya independent no és garantia que Catalunya elimini el seu enorme dèficit de despesa pública social. En realitat, alguns dels economistes més visibles en l'esfera independentista (incloent-hi l'economista ‘oficial’ de TV3, que en les seves anomenades "lliçons d'economia" en tal mitjà adoctrina la població catalana amb seu dogma neoliberal) són ultraliberals que eliminarien gran part dels serveis públics, com sanitat i educació, accentuant encara més el deteriorament dels serveis públics viscut sota el mandat de CiU.
L'espoli no és l'única causa del dèficit social de Catalunya
En realitat, tal com he assenyalat en un altre article ("Expolio nacional o expolio social" Público 13.11.11) el gran dèficit social de Catalunya s'ha accentuat encara més com a resultat de l'aliança de CiU amb el PP (que va ser el partit que es va oposar més a l'Estatut) en les polítiques fiscals regressives, en la reducció dels impostos que graven les rendes del capital i rendes superiors, i en la privatització de serveis públics, a més d'altres polítiques de clara orientació neoliberal. I tots dos, tant CiU com el PP, han fet el contrari del que van prometre. Van dir mil vegades durant la campanya electoral que no retallarien en els serveis públics com sanitat i educació, on han retallat més. Tots dos estan seguint polítiques per les quals no hi ha cap mandat popular. Per això la demanda d'un referèndum sobre si la ciutadania aprova aquestes polítiques d'austeritat és tan aplicable al govern PP com al govern CiU.
El president Mas ha subratllat que, si el poble català votés a favor de la independència en un referèndum, les autoritats públiques representatives espanyoles, per mera coherència democràtica, haurien acceptar i permetre el seu desenvolupament. Però la selectivitat a la exigida coherència i la seva falta de credibilitat apareix clarament quan el mateix president fa el contrari del que el poble català va votar, desmuntant, com ho està fent, l'Estat del Benestar català. En sanitat, per exemple, les polítiques de la Generalitat estan polaritzant encara més la sanitat a Catalunya, afavorint la sanitat privada (que serveix predominantment les rendes de més ingressos) a costa de la sanitat pública (que serveix les classes populars). I tot això sota el lideratge del conseller de Salut (que era el cap de la patronal hospitalària privada) transformant un servei universal en un servei assistencial, justificant aquestes polítiques sota el lema que no hi ha altra alternativa, perquè Madrid (Espanya) ens força a fer-ho i així ens ho mana.
De la mateixa manera que el president Rajoy està desmantellant l'Espanya social sota l'excusa que és el que li exigeix Brussel•les, el govern Mas també assenyala que ho ha de fer perquè així l'hi demana Madrid. En ambdós casos estem veient l'externalització de responsabilitats. A Espanya, Brussel·les es presenta com al problema. A Catalunya, Madrid és el problema. I encara que en totes dues hi ha un component que sí es correspon a la realitat, és només un component i no ho és tot, perquè, ni abans que hi hagués l'euro ni ara amb l'euro, Brussel•les i Madrid han estat els majors determinants del subdesenvolupament social de Catalunya i d'Espanya (veure el meu llibre ‘El subdesarrollo social de España. Causas y Consecuencias’). Les relacions de poder de classe juguen el paper determinant tant a Catalunya com a Espanya. L'aliança de classes, entre les classes dominants a Espanya i a Catalunya (terminologia mai utilitzada en els mitjans per considerar-la interessadament com antiquada), és la causa més gran de l’endarreriment social d'ambdues, i les dades així ho mostren. Els països que tenen menys despesa social per habitant són aquells on les classes conservadores han estat més dominants sobre els aparells dels seus estats. I així passa tant a Catalunya com a Espanya, com ho mostra que en la gran majoria de lleis i pressupostos d'austeritat que han afectat negativament el benestar de la població (tant a Catalunya com a Espanya), el PP i CiU han votat junts ( tant al Parlament de Catalunya com a les Corts Espanyoles). Això és el que està passant a Catalunya i a Espanya, cosa de la qual no es parla en els mitjans de major difusió ni a Catalunya ni a Espanya.
Seria un gran error que les esquerres permetessin que les dretes catalanes i espanyoles protagonitzin el desenvolupament dels fets durant aquest període. Les esquerres catalanes no poden deixar que el govern CiU lideri el procés de defensa de Catalunya quan les seves polítiques públiques han estat danyant d'una manera tan accentuada el benestar del poble català. Les manifestacions identitàries i les socials han de confluir en una protesta generalitzada cap al que està passant, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. I l'esquerra espanyola necessita acceptar que la Constitució, fruit d'un desequilibri en el moment de la seva aprovació, no és un document sagrat. S'ha de canviar afavorint que la plurinacionalitat d'Espanya es reflecteixi en el fet que cada nació dins d'aquest Estat pugui expressar-se i determinar el seu futur.
Nudos del paisaje tras la manipulación nacionalista
rebelion.org
Hoy empieza el curso escolar en Catalunya. Los alumnos y alumnas de ciclos formativos de grado superior pagarán unos 400 euros de matrícula. Nunca hasta ahora. Si no ando errado, es la única –o una de las pocas- comunidades de “la pell de brau” (Espriu) donde esta nueva tasa impositiva que afecta básicamente a las familias trabajadoras se ha impuesto este curso. La ratio de los cursos de ESO ha subido a 36 alumnos. Las horas lectivas –y no lectivas- del profesorado de primaria y secundaria se han vuelto a incrementar. Unos 3.000 enseñantes han sido despedidos. La inversión en educación en Catalunya en 2009, el último dato conocido, se situaba en el 3,24% de su PIB (el porcentaje óptimo es del 5%). Se han congelado los grupos de ciclos formativos por los que, supuestamente, se apuesta. Se han reducido las becas de comedor. Podemos seguir. Pero acaso no es necesario. Todo ello, para que no quede atisbo de duda, es responsabilidad del gobierno conservador-nacionalista catalán. No de “Madrid” como ellos suelen decir.
Ocho séptimos de lo mismo podría señalarse en el ámbito de la sanidad. Su conseller, un ex jefe de la patronal del sector, ha negado (sin rectificación posterior) que la salud sea un derecho ciudadano. Es una de sus grandes hazañas (anti)sociales.
Otro conseller, el de economía, Mas-Colell, uno que proviene de la izquierda antifranquista, lanzó en su día proclamas en distinguidos Círculos de Economía aconsejando a los empresarios “emprendedores” que aprovecharan el mal momento del espacio público –que, según sus palabras y las de su colega madrileño Boada, se expande como los gases- para hacerse con todo, para privatizarlo todo. Es el lema central de su cosmovisión ultraliberal.
En otros nudos del muy demediado Estado de bienestar catalán las cosas no son mejores. Siguen pendiente de abono los ingresos del mes de julio a residencias, fundaciones y otros servicios sociales básicos y el conseller del ramo ha declarado recientemente, antes de esta última Diada, que no era seguro el abono al 100% de las transferencias de septiembre.
En un ámbito más general, tras el sonado fracaso de Eurovegas, una de las apuestas que retratan a las claras las estrategias de país de un clase dominante que dice amar por encima de todo a Cataluña, se ha impuesto otra opción que abona la misma senda de infamia, negocios de ladrillo y servilismo: Barcelona World, una opción que encabeza, con la aquiescencia de la Caixa, uno de los empresarios, Bañuelos, más representativos de la época de la burbuja inmobiliaria y sus insoportables alrededores. Que sea un empresario pepero-blavero les importa un bledo inmaduro. ¡Los negocios son los negocios! Otro de sus lemas preferidos.
Los Millet, los Prenafeta, los Oriol Pujol, las cuentas de Unió Democrática et alteri, son parte –una parte tan sólo- del paisaje de corrupción generalizada entre las élites catalanistas que dicen amar el país (que de hecho consideran suyo, de las 400 familias de las que habló Millet) todos los días y gran parte de sus noches.
Por si fuera necesario añadir algo más, la política fiscal del gobierno ultraliberal de la Generalitat defiende como pocas los intereses de las clases sociales más privilegiadas y el fraude fiscal alcanza aquí valores insoportables. Pagan (en su lenguaje) los asalariados y los tontos.
Nada de eso –o muy poco- estuvo presente en el grueso de la concentración principal de la Diada de este 11 de setiembre. Por descontado: ninguna referencia al 11 de septiembre chileno ni a acontecimientos similares. La solidaridad no es marca de esta casa. No son estos los valores que mueven este mundo.
La narrativa nacionalista –machaconamente abonada desde diferentes medios de (des)información e inculcación político-cultural (TV3: 35 minutos de publicidad independentista; 8TV: una servil entrevista de don Josep Cuní, cada día más a la derecha, a Francesc Homs, el portavoz del gobierno, el que llamó macarra a Montoro)- tuvo como eje central la idea que subyacía al lema que abría la manifestación: “Cataluña un nuevo Estado de Europa” y, como idea complementaria, lo que CiU pretende negociar: más dinero, otra política fiscal, y más poder para sus seguidores y las clases sociales que tan fielmente representan. Luego está el horizonte de 2014 y la amenaza, formulada por Mas a la BBC ayer noche, que si no se les escucha “el camino de la libertad se abre para Catalunya”.
¿Y los valores de izquierda? ¿Uno tan sólo, dos a lo más? En el limbo de los justos, donde residen las almas bellas. ¿Por qué? Intento responder en notas posteriores.
Mientras tanto (no afirmo ni deseo abonar un sendero de estas características), si el gobierno central y el partido que le da vida y aliento (con el que por cierto, y como es sabido, CiU se ha entendido a la perfección centenares de veces en numerosos asuntos antiobreros y antipopulares), se comporta respecto a la manifestación ciudadana de la Diada de manera similar a como el gobierno Mas de los mejores privatizadores se ha comportado antes las justas reclamaciones de decenas de miles y miles de manifestantes en numerosas protestas (sumados: en número mayor que los manifestantes de ayer), la respuesta está cantada: silencio, golpes en la mesa, un que les den (o expresión similar) y más leña al moño. Más o menos, lo que hace semana tras semana el gobierno conservador catalán. Se les pagaría -¡Dios no lo quiera!- con su misma moneda.
Por lo demás, y como era previsible, la ultraderecha españolista (El Mundo según me cuentan) agita tempestades que, por supuesto, suenan muy bien a los oídos nacionalistas catalanes. Su interesada conclusión, la que han ido abonando a lo largo de décadas, puede resumirse así: España = Queipo del Llano. Ni que decir tiene que el republicanismo democrático de Lluís Companys lo han ubicado, unos y otros, también los de aquí desde luego, en el archivo de los trastos inútiles. Para ellos, “España” (también la de Machado, la de García Lorca, la republicana, la de Negrín, la antifranquista incluso) siempre huele mal y la Catalunya de los negocios desalmados, la explotación, el servilismo al Imperio y las desigualdades sociales crecientes es como un postre exquisito de Ferran Adrià, uno de los prohombres catalanes que, por cierto, quería instalarse en el complejo Eurovegas de mister Adelson.
